Autor Opinió
11 Octubre 2019 a 12:00

La Xina, 70 anys després

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Mao Zedong va proclamar la República Popular de la Xina ara fa 70 anys. I l’anomenat Imperi del Centre ho va celebrar la setmana passada.

La renda per càpita ha passat de poc més de 20 dòlars a l’any a gairebé 10.000. El salt és de gegant: de 12.000 milions de dòlars que generava l’any 1949, la Xina ha passat als 13,5 bilions que la converteixen en la segona potència mundial, líder en comerç i manufactures. El seu objectiu és superar els EUA en els propers 30 anys.

Mao és una figura controvertida. L’anomenat Gran Salt Endavant, la iniciativa maoista d’industrialitzar el país i superar el model econòmic occidental, va provocar una de les majors catàstrofes humanitàries de la història. Fins a 45 milions de xinesos moririen entre 1958 i 1962, víctimes dels treballs forçats, els desplaçaments al camp, la violència i la manca de menjar que va provocar la campanya de Mao. Malgrat aquest genocidi i el desastre econòmic que va implicar per al país, això no va implicar la fi del poder de Mao. Al contrari. Des de l’any 1966 i fins a la mort del dictador, la Xina va viure l’anomenada Revolució Cultural, una campanya ideada pel líder xinès contra els partidaris del capitalisme amb el pla subjacent d’intentar eliminar tot rastre de dissentiment. Amb l’argument d’eliminar desviacions que posarien en risc el futur comunista, les denúncies i la por social, les censures i purgues col·lectives, les pressions i els afusellaments van formar part d’un nou model que es regia pel culte a la figura de Mao.

La transformació radical de la Xina vindria, però, després de la mort de Mao, el setembre de 1976, amb el gran estadista Deng Xiaoping. Aquest va liberalitzar l’economia i la va obrir a la inversió estrangera per modernitzar el país. En l’àmbit polític, va aconseguir un cert equilibri de poders, amb una direcció col·legiada, evitant la concentració de poder que ostenta l’actual mandatari Xi Jinping.

Els fruits de la reforma liberal són espectaculars. El 1978, el PIB de la Xina representava només l’1,75% de l’economia mundial. Un país pobre, agrícola i tancat al món. Ara aporta el 17% del PIB mundial. En quatre dècades ha multiplicat per 10 la seva importància en el concert de les nacions. Prop de 800 milions de xinesos han deixat enrere la pobresa i una nombrosa classe mitjana de 400 milions impulsa la producció d’automòbils, ordinadors i telèfons mòbils. Aquests importants canvis socials i econòmics res tenen de casuals o aleatoris. Són processos de causa-efecte perfectament lògics i comprensibles.

L’etapa xinesa de la dinastia Song, que va meravellar a exploradors com Marco Polo, era molt més avançada que la societat medieval europea; va seguir, però, el declivi de la Xina en temps de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911), amb centralització política, restriccions comercials i endarreriment tecnològic. Amb el triomf de la revolució comunista xinesa de 1949, als nombrosos represaliats pel règim s’hi afegirien milions de morts per inanició. La col·lectivització de l’agricultura i la nacionalització de tots els mitjans de producció, eliminant els mercats descentralitzats i la propietat privada, fracassava estrepitosament. A la mort de Mao, l’agricultura absorbia el 70% de la força laboral xinesa i, malgrat això, no era capaç de proporcionar a la població el mínim de 2.300 calories diàries aconsellat per les Nacions Unides.

Deng Xiaoping va canviar les estructures econòmiques del règim comunista, possibilitant el miracle xinès. Amb la introducció de mercats en els productes agrícoles, les famílies podien vendre l’excedent a preus no intervinguts. Els incentius es varen transformar i la possibilitat d’obtenir guanys va esperonar el treball i la inventiva. En només 6 anys, la producció agrícola va augmentar un 50%. Menys persones al camp produïen més aliments ara que abans. S’allunyava el fantasma de la fam i 50 milions de treballadors rurals abandonaven l’agricultura per començar a treballar en el sector industrial. La productivitat total dels factors productius es va disparar. Les claus són els canvis institucionals amb la incipient liberalització de l’economia i la competència en els mercats. El percentatge de treballadors de l’Estat va disminuir, es van eliminar alguns serveis públics i altres es van privatitzar. L’any 2001 el gegant asiàtic entra a l’Organització Mundial del Comerç, reduint els aranzels i obrint-se als mercats internacionals.

La transformació del país ha estat vertiginosa. I els canvis han de continuar estenent la liberalització a sectors estratègics, encara nacionalitzats, com la banca, el transport, l’energia o les telecomunicacions. Les desigualtats socials i el grau de contaminació han de disminuir. També moltes llibertats civils i drets humans continuen absents i el país no ha abandonat la dictadura política comunista o la corrupció. Al conflicte obert a Hong Kong s’hi afegeix la desacceleració econòmica, l’envelliment de la població i la guerra comercial amb Donald Trump. El gegant asiàtic haurà de fer front a reptes importants.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version