Autor Opinió
18 Juliol 2019 a 18:00

La importància de les institucions

Jordi Franch//Foto: UManresa

Jordi Franch//Foto: UManresa

Daron Acemoglu, professor d’economia a l’Institut Tecnològic de Massachusetts, i James Robinson, economista de la universitat de Chicago, són autors del llibre Why nations fail?, en el qual intenten explicar quines són les causes de la prosperitat i els fracassos dels països.

Els dos autor donsideren que els països desenvolupats són rics perquè han desenvolupat institucions inclusives on es creen els incentius per invertir i innovar sobre la base del respecte a la propietat privada i el compliment dels contractes. L’Estat manté el monopoli legal de la violència, en paraules del gran sociòleg Max Weber, i adopta formes de govern necessàriament democràtiques. Les institucions són inclusives i permeten l’avenç de tota la societat, en lloc de beneficiar només els rics.

En contrast a les institucions econòmiques inclusives, els autors oposen els països amb institucions extractives, que poden generar cert creixement a curt termini, però que a llarg termini estan sempre condemnats a la misèria i el fracàs. En aquests casos, la població queda exclosa del progrés en benefici d’una minoria elitista i privilegiada que concentra i acumula poder a les seves mans. De fet, el llibre comença amb la ciutat de Nogales, separada físicament per una tanca que fa de frontera entre Mèxic i els EUA. La part mexicana és pobre, insegura i desigual. En canvi, la part nord-americana és rica, més cohesionada i s’hi pot caminar sense por de ser segrestat o atracat. Consideracions semblants es podrien fer entre Corea del Nord, pobre i sotmesa a un règim comunista, i Corea del Sud, molt més avançada malgrat compartir la mateixa genètica i els mateixos costums amb els seus germans del nord.

Al llarg de quinze capítols, el llibre proveeix multitud d’exemples de com les institucions inclusives i obertes a la majoria faciliten el progrés econòmic i el benestar social, mentre que les institucions extractives controlades per una minoria privilegiada persegueixen mantenir l’estatus quo de les elits tot perpetuant la pobresa i les desigualtats.

Pel que fa a Espanya, la qualitat de les institucions no és bona. Ja ho sabem. La classe política espanyola ha desenvolupat un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que està per sobre de l’interès general de la població. I aquestes institucions extractives tenen un llarg recorregut històric. L’imperi espanyol del segle XVI explotava els territoris americans amb un règim de monopoli centralitzat en la Casa de Contratación de Indias, amb seu a Sevilla. La població de la Corona catalano-aragonesa i del nord de la península varen ser exclosos del comerç amb Amèrica durant gairebé tres-cents anys. Els ports de Barcelona i Palma de Mallorca hagueren d’esperar fins al 12 d’octubre de 1778 per poder participar en el lliure intercanvi de mercaderies amb els ports americans. Exactament 286 anys després que Cristòfol Colom descobrís el nou continent. I el sistema d’explotació dels nous territoris, conegut com encomienda, buscava l’apropiació de les riqueses naturals mitjançant la violència i l’esclavatge encobert. El propòsit dels conqueridors espanyols era apropiar-se dels metalls preciosos d’aquells rics territoris d’ultramar i no pas fer-ne partícips als indígenes.

En l’actualitat, la política i tots els satèl·lits que orbiten al seu entorn s’ha convertit en un modus vivendi que alterna càrrecs oficials amb endolls a empreses, fundacions i organismes públics. Els passadissos del poder connecten els càrrecs públics amb les canongies en empreses privades regulades i que depenen del BOE per prosperar. Alhora que una majoria de la societat lluita per sobreviure en un mercat desprotegit, una minoria grimpa sense esforços en un entorn monopolista i privilegiat. La classe política, mitjançant l’expansió de l’administració pública, s’assegura un sistema de captura de rendes que no crea nova riquesa. Simplement, la redistribueix d’un lloc cap un altre. Madrid, Catalunya, Comunitat Valenciana i Illes Balears paguen més del que reben. La resta de territoris són receptors nets de subvencions públiques. També dins dels territoris més maltractats hi ha grups socials que hi perden més que altres. I com es constata amb màxima preocupació, la classe política ha colonitzat àmbits que no li són propis, com els alts tribunals de justícia i els màxims òrgans reguladors.

Amb institucions extractives, l’interès particular de les elits domina sobre l’interès general de la societat i no a l’inrevés. Fixem-nos, en l’àmbit espanyol, com la paràlisi institucional utilitza el conflicte independentista com a coartada per a la inacció. I com, en el català, els interessos particulars dels partits independentistes els porten a aliances entre ERC i el PSC per fer fora la formació postconvergent dels governs locals de ciutats on havien guanyat amb vots el passat 26 de maig, i també al recent pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona que atorga a la batllessa d’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, la presidència de la corporació.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version