Autor Articles i estudis
1 Novembre 2018 a 18:00

Halloween i Tots Sants, la carabassa buida d’una tradició d’anada i tornada

halloween castanyada// foto: http://torange.biz

halloween castanyada// foto: http://torange.bizhalloween

Arriba la festivitat de Tots Sants i, amb ella, arriba el gran debat de tots els anys… ¿castanyada o Halloween? És en aquesta època quan els que tenen la cadència a seguir la tradició de menjar castanyes, moniatos i panellets, s’enfronten acèrrimament contra aquells que, donant l’esquena als costums de tota la vida, es disfressen de morts, es dediquen a buidar carabasses i, fent el “truc o tracte”, celebren Halloween com si fossin autèntics grangers de les planes d’Oklahoma. Personalment sempre he tingut tendència a seguir les tradicions locals abans que les novetats més o menys impostades, però aquest “enfrontament” entre uns i altres resulta absolutament buit perquè, quan veiem l’origen, en comptes d’una novetat, en realitat és un retorn als orígens. Que li costa de creure-s’ho? Segueixi’m i intentaré d’aclarir-li.

El culte als morts és un culte que és inherent a la Humanitat mateixa. Des del més remot de l’antiguitat, l’ésser humà ha tingut la necessitat intrínseca d’homenatjar als seus éssers estimats que, després de la seva mort, desapareixen físicament, però romanen ben vius en la memòria dels que els sobreviuen. Hindús, xinesos, japonesos, africans, indígenes americans, aborígens australians… tothom té els seus tradicionals rituals funeraris que s’han seguit des de la nit dels temps. Europa no és una excepció i, seguint les tradicions grecoromanes a la riba del Mediterrani o les tradicions de les tribus centreeuropees, tots els grups humans que pul·lularen per aquests verals tenien els seus cultes particulars als morts.

La introducció dels ritus cristians, va significar la desaparició dels ritus pagans que existien prèviament en benefici dels nous rituals. No obstant això, el culte als difunts era prou potent com perquè l’Església no pogués eliminar-los de cop, de manera que es va haver d’adaptar a ells, i un dels antics ritus relacionats amb els morts, que ni tan sols la romanització havia pogut substituir en bona part de l’Europa Occidental era la festivitat celta del Samhain (pronunciat “sawin”).

El Samhain que se celebraria entre el 31 d’octubre i l’1 de novembre, corresponia amb el final de l’any celta, moment equidistant entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern en què començava el període més fosc de l’any i en què tota la naturalesa “moria” fins a l’arribada de la primavera. Això feia que aquesta època, en què les tasques agrícoles cessaven i en què els últims fruits de la temporada s’havien recollit (castanyes, carbasses, glans, naps…), es convertís en el moment idoni per recordar els morts. Morts, les ànimes dels quals tornaven a les cases dels seus familiars durant aquest dia.

Just llavors, la tradició marcava que els vius rendissin homenatge als seus morts buidant carabasses o naps, dibuixant-los una cara i posant-los una espelma dins, representant amb elles les ànimes dels difunts, així com oferint-los alguna cosa de menjar (d’aquí la tradició de donar a menjar castanyes, moniatos o elaboracions com els “panellets” o els “pans d’ànimes”) perquè en el seu passeig anual per entre els vius es trobessin acollits. Per la seva banda, en el conegut “Trick or Treat” anglosaxó, els nens, representant a les ànimes dels difunts que van a les cases durant la vigília de Tots Sants, reclamen les seves viandes (les llaminadures) i amenacen els veïns amb espantar-los si no ho fan, com a forma de càstig a aquells que no tinguessin el corresponent respecte amb les ànimes en pena. Formes complementàries de la mateixa simbologia.

Des d’un punt de vista més científic, es pensa que el costum de la carabassa es relacionaria amb els focs follets que es produeixen en els cementiris per la combustió espontània dels gasos de putrefacció (més evidents en les èpoques de menys llum solar) i que es creuria que eren les ànimes dels finats allà enterrats. A tall d’exemple d’aquesta tradició, que entroncaria amb les arrels celtes mil·lenàries, cal saber que a Galícia es manté aquest costum ancestral i, fins i tot, a Catalunya, documentat des de finals del segle XVIII i fins a mitjan segle XX, es buidaven naps i carabasses per Tots Sants. Una tradició que, vist això, de nova no en té res.

Davant la força de tal creença (Toca’m el que vulguis, però no em toquis els morts) l’Església va acabar adaptant la celebració de Tots Sants -màrtirs, s’entén- a l’1 de novembre, anomenant-se la festivitat en anglès antic “All Hallows’ Even “, nom que, per economia lingüística, va acabar contret en” Halloween “i que, per molt que ens soni a estrany o exòtic simplement vol dir “Vigília de Tots Sants”. O, com diem en català, “roda el món i torna al born”, és a dir que la tradició que va sortir d’Europa per arribar a Amèrica de la mà dels colons europeus que van anar cap allà fa 500 anys, simplement ha tornat -amb un bon màrqueting, això sí- al punt de partida.

En definitiva que, en una cultura que és fruit del mestissatge de musulmans, celtes, romans, grecs, ibers, fenicis i el sursum corda que ha passat per aquí, preocupar-nos per la suposada “puresa” d’unes o altres tradicions, no deixa de ser més que la reedició del “quan el diable s’avorreix, amb la cua espanta mosques”. I és que, quan la tradició és sempre la mateixa, i el que s’homenatja és exactament el mateix, no té perquè haver-hi cap inconvenient en què, mentre et poses fins el cul de panellets, salves una ànima del Purgatori amb cada castanya que et menges i brindes amb moscatell pel record dels difunts, les criatures recordin simbòlicament als adults les seves “obligacions” envers els seus morts i buidin una carbassa per posar-li una espelma en record a les ànimes de tots aquells que ens van deixar.

El món interior, per més que ens sembli el contrari, no és incompatible amb el món exterior, sinó complementari. Al cap i a la fi, la vida i la mort, el riure i la por, la llum i la foscor, són les dues cares de la mateixa i misteriosa moneda que és la nostra existència.

Carpe diem, memento mori. No hi ha més.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version