Autor Articles i estudis
14 Gener 2016 a 18:00

Ferran VII, el Borbó que competia amb el negre del WhatsApp

Ferran VII // Imatge Wikimedia Commons

Ferran VII // Imatge Wikimedia Commons

Durant aquest Nadal, a més de les típiques fotos cursis i ensucrades fins a la diabetis amb què ens hem felicitat les festes, ha corregut com la pólvora entre els usuaris de les xarxes socials, l’anomenat “Negre del WhatsApp”. Aquest negre, que segur coneixerà perfectament tret que encara es trobi al paleolític inferior de la tecnologia, destaca per tenir un autèntic “problema” entre les cames en forma de penis d’un metre, formant part de multitud de “memes” i fotos divertides a compte del famós negre superdotat. Vista la foto, no hi ha dubte que aquest “espècimen” és producte de la tecnologia del Photoshop, per la qual cosa seria una simple ficció. No obstant això, aquest “problema” existeix en realitat i, sense anar més lluny, Ferran VII, un dels reis espanyols més coneguts, disposava un aparell genital de tal magnitud que, segons les cròniques, no desmereixia en res al de tan mediàtic negre.

“Segons la dama que em va explicar la història, el seu membre viril era prim com un bastó de cera de lacrar a la base i gruixut com un puny a l’extremitat, a més de llarg com un tac de billar”, així explica Pròsper Merimée a les seves “Set cartes de Merimée a Stendhal” la tafaneria que li havia arribat de la monstruosa cua de l’anomenat “Rey Felón”. No obstant això, i malgrat les enraonies, que sempre tendeixen a caricaturitzar allò que comuniquen, la realitat és que el monarca tenia un seriós inconvenient, en tenir un penis que sobresortia la mitjana de la població. Bé… de fet no era ell el que tenia el problema, sinó les seves parelles de llit.

Efectivament, la mitologia popular masclista acostuma a dir que tenir un gran penis és una cosa bona i fins i tot admirable. La llàstima és que la realitat diu totalment el contrari i si no, que l’hi diguin a qualsevol de les quatre esposes que va tenir Ferran VII, ja que si bé la “espasa” pot ser gran i llarga, també és veritat que ha d’estar en condicions (necessita molta més sang per enlairar-se) i necessita d’una “funda” que doni la talla per cobrir-la correctament i més si havien de tenir descendència. I no era el cas.

Així les coses, la primera, Maria Antònia de Nàpols -cosina seva- va tenir dos avortaments i va morir el 1806 després de 4 anys de matrimoni, sense descendència. La segona, Maria Isabel de Bragança (neboda de Ferran VII), va donar a llum a una nena que va morir als 4 mesos; tornà a quedar embarassada i va morir durant la gestació, possiblement a causa d’una negligència mèdica.

La tercera, Maria Josepa Amàlia de Saxònia -una altra neboda-, era una nena de 15 anys criada en un convent i obligada a casar-se el 1819 amb un vell xaruc de 35 més sortit que el pic d’una planxa, que en veure “allò” que el rei tenia entre les cames, es va negar en rodó a tenir sexe amb ell, fins al punt que va haver d’intervenir el mateix Papa per convèncer-la de tenir relacions. Va morir de febres 10 anys després sense haver tingut descendència.

I, per acabar, la quarta, Maria Cristina de les Dues Sicilies -una altra neboda, i ja anaven 3, aquesta de 23 anys- de la qual s’explica que, per fer l’amor amb el seu marit (el qual, malalt de gota i obès, tenia 45), es va fer confeccionar un coixí amb un forat al mig, per poder modular la descomunal grandària del sexe del rei. Fruit d’aquesta relació in extremis -el rei ja començava a estar gran per segons quines coses- va tenir dues filles, la major de les quals va ser la coneguda Isabel II, i sense aconseguir obtenir el desitjat fill baró. Inconvenient que va fer canviar a Ferran VII de ser un misogin rematat a un clar defensor dels drets successoris de les dones al tron; més que res perquè si no, en comptes de la seva filla, seria el seu estimadíssim (escolti’s un grill de fons) germà Carles el que ho faria.

Així, d’aquesta manera, els inconvenients sexuals d’un rei excessivament dotat per a unes coses, però massa poc per a altres (coses de l’endogàmia) van desembocar en una cinta contínua de reines passant per l’arc de triomf reial, amb la derogació de la Llei sàlica perquè la seva filla Isabel pogués regnar i, de retruc, en tres guerres de successió -les Guerres Carlistes- que van sembrar el caos i la destrucció a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX.

Perquè després diguin que la mida no importa.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version