Autor Cinema, teatre i televisió
18 Febrer 2015 a 18:00

Sota zero o el vaudeville modern

Els recursos no són a les butxaques

"Sota zero" de la companyia La Peleona, a la Sala Atrium

“Sota zero” de la companyia La Peleona, a la Sala Atrium // Imatge cedida per la Sala Atrium (Foto: Nicolas Jódar)

COMÈDIA. Autora: Carla Torres. Direcció: Carles Mallol i Carla Torres. Ajudant de direcció: Quique Nubiola. Intèrprets: Anna Bellmunt, Carla Torres, Carles Goñi, Joel Minguet i Patrícia Mendoza. Assessorament de moviment: Vero Cendoya. Espai sonor: Carles Mallol. Assessorament de vestuari: Gloria Viguer. Disseny de llums: Raimon Rius. Assessorament d’escenografia: Silvia Delagneau. Realització d’escenografia: Bruno Cabrera. Fotografia: Nicolas Jódar. Disseny gràfic: Iñigo Aranburu. Enregistrament de vídeo: Alberto Agnello. Il·lustracions assajos: Carla Linares. Cap tècnic del teatre: Xavier Alabart. Producció: Cia. La Peleona.

Després d’un “Hamlet” espectacular per la seva senzillesa i honestedat, arriba a la Sala Atrium “Sota zero”, un canvi radical més en la línia general de la Sala. Un thriller còmic acabat de sortir del forn – o acabat de descongelar – amb una companyia jove i alhora madura, capaç de mantenir l’atenció i la complicitat de l’espectador ja des d’abans que comenci l’espectacle.

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix un vaudeville com a “peça teatral de caràcter lleuger, l’argument de la qual es nodreix de situacions equívoques que provoquen la hilaritat del públic”; en aquest sentit – i afegint a la definició un seguit d’entrades i sortides que mantenen la continua expectació del públic alhora que contribueixen a la creació del ritme de la peça – es podria afirmar sense cap mena de dubte que “Sota zero” és clarament un vaudeville, i a més és un vaudeville modern, en tant que recorda peces com “Arsènic i puntes de coixí” de Joseph Kesselring, on situacions dramàtiques i fins i tot grotesques es converteixen en còmiques degut al caòtic i equívoc desenvolupament dels fets.

En aquest sentit, el guió de Carla Torres està molt ben elaborat, en cap moment resulta previsible, i fins i tot és capaç de sorprendre a l’espectador diverses vegades amb girs inesperats quan aquest menys s’ho espera. Alhora, també combina a la perfecció els moments dramàtics, amb els còmics, creant un ritme i un flux energètic fantàstic i mantingut durant tota la peça. En aquest punt però, caldria esmentar que, si bé tota la peça és genuïna, dinàmica i de mica en mica va lligant tots els caps, el final sembla resolt a corre-cuita i bruscament, fet que desconcerta l’espectador que no sap si aplaudir o esperar encara l’escena final. No calia un final apoteòsic, ni un final tancat, de fet, el desenllaç era fantàstic i en la línia general de l’obra, però alhora de decidir quina havia de ser l’escena final, sembla que hi hagi hagut una precipitació de l’autora que la va dur a deixar d’escriure a l’escena anterior a la que hagués estat un final complet.

Pel què fa als personatges, si bé poden semblar un pèl estereotipats, són els més adequats per trobar-se en una situació com la que es planteja a “Sota zero” per la seva dessemblança. Tots són divertidíssims, no només per les peculiaritats pròpies de cadascun, sinó també per les relacions que s’estableixen entre ells segons el que va succeir en el passat. Tot un embolic d’amors i desamors, de gelosia, enveja, malentesos, i equivocacions que provoquen les situacions més còmiques i jocoses.

En relació a la tècnica vocal, cal destacar que tota la companyia feia un molt bon ús dels ressonadors, malgrat faltava un pèl més d’ús del suport. Sigui com sigui, van aconseguir mantenir les veus col·locades la major part del temps, i si bé escanyaven la gola en algun moment, eren capaços de corregir-ho en les intervencions posteriors.

Cal destacar també la tècnica corporal, treballada amb l’assessoria de Vero Cendoya. Amb uns moviments del tot orgànics, els actors eren capaços de crear situacions del tot plàstiques només amb l’ús del seu cos, sense necessitat de la paraula. Un treball magnífic que se suma al de Maria Salarich al “Hamlet” de la Sala Atrium.

Seguint els aspectes tècnics, el disseny d’il·luminació de Raimon Rius és absolutament fantàstic ja que, emprant recursos senzillíssims com un contrallum, un focus directe, o una il·luminació difosa combinada amb una certa música, és capaç de crear ambients que completen els canvis emocionals que requereix el text i el desenvolupament dels esdeveniments. D’aquesta manera, Rius transporta hàbilment el públic de la comèdia més simpàtica i divertida, al suspens més angoixant i terrible.

Així doncs, una vegada més la Sala Atrium – en aquesta ocasió de la mà de la companyia La Peleona – ha demostrat que per fer bon teatre només cal un bon text i uns bons actors, i que a partir d’aquí, tot el que se li pugui afegir (que sens dubte serà benvingut), jugarà a favor de la peça i la farà encara més rica i interessant. Des d’aquí, un aplaudiment per les produccions sense recursos i la seva honestedat!

@anna_mestreseg

Switch to mobile version