Autor Articles i estudis
23 setembre 2016 a 18:00

Capar rens a mossegades, la recepta saami contra l’escalfament global

0 Flares 0 Flares ×

ireneu capar rens

foto: http://www.regjeringen.no

Negar el canvi climàtic és, a dia d’avui, una rucada tan gran com sostenir que la Terra és plana o que a Espanya no hi ha corrupció política. I és que, després de tenir un setembre amb unes temperatures caniculars que no s’havien vist a la vida, el fet que el planeta s’està escalfant com una olla al foc resulta evident per a tothom (qui vulgui veure-ho, és clar). En aquesta tendència a l’alça, les zones que més estan patint són les terres polars -sobretot l’Àrtic-, on els hiverns cada vegada són més curts i els estius més llargs, però, sobretot, les zones de transició al clima polar, a causa que els períodes freds són clarament més breus i menys intensos, afectant a tota bestiola vivent en aquella zona, ja siguin plantes, insectes, mamífers o el propi ésser humà. És en aquesta franja especialment sensible del planeta que tenen la seva llar pobles com els Saami, que habiten el nord de la península Escandinava i que viuen del pasturatge dels rens des de sempre. No obstant això, s’estan trobant que, amb el canvi climàtic, els seus rens tenen cada vegada més problemes per alimentar-se a l’hivern… i han trobat una solució ecològica, sostenible, encara que un tant impactant: capar els rens a mossegades. Com ho llegeixen.

El fet que el clima es vagi escalfant de manera global fa que els climes de transició, en tant i quant estan a mig camí d’un o altre clima, es vegin obligats a decantar-se a un o altre costat del tall de la navalla. Això fa que climes temperats passin a ser càlids (veure La increíble supervivencia de los cocodrilos del desierto) i zones que eren gairebé polars, es temperin (el cas de parts d’Escandinàvia, Canadà o Sibèria). No obstant això, i per molt que l’escalfament sigui accelerat a nivell geològic, el canvi es produeix gradualment, alternant períodes càlids anormals amb períodes freds totalment normals la qual cosa té les seves lògiques conseqüències.

En el cas que ens concerneix, quan acaba l’estiu, les primeres neus fan un matalàs que protegeix tèrmicament les herbes i els líquens dels durs dies d’hivern, mantenint la interfície entre sòl i neu tant més estable com més gruixut sigui el mantell de neu. Normalment a zero graus.

Els rens, habituats a aquests ambients, amb les seves peülles i banyes (és l’únic cèrvid que tant mascles com femelles tenen banyes) remouen la capa de neu i accedeixen a la superfície del sòl on es troben els líquens i herbes dels que s’alimenten habitualment. Però el canvi climàtic està alterant aquesta pauta …

En alternar-se a l’hivern les èpoques fredes amb èpoques anormalment calentes, quan cauen les neus, aquestes no es mantenen estables, sinó que, per efecte dels períodes de calor, aquestes poden arribar a fondre. Aquest desglaç a deshora provoca que la neu s’humitegi durant el temps que duren les temperatures altes i que, en la següent entrada d’aire fred, l’aigua líquida es congeli, transformant la tova capa de neu en una capa de gel que cobreix tota la superfície, complicant molt i molt la vida de les espècies que hi viuen, sobretot la dels rens.

D’aquesta forma, en haver-se produït una dura capa de gel, els rens tenen serioses dificultats per arribar al seu aliment, tenint en compte que els animals han d’exercir una força especial per trencar aquest inesperat escut gelat; escut que no tots els individus dels ramats tenen la capacitat de trencar. O dit d’una altra manera, que els individus més grans trenquen el gel per menjar-hi ells, però els més febles s’aprofiten d’aquesta finestra “trencada” per poder-se alimentar també.

Així les coses, segons l’escalfament progressa, els rens es troben amb l’inconvenient que, o ets gran, o no menges, morint de fam pel fet de no haver suficients rens grans que obrin forats al gel on poder menjar-hi… i perquè els grans mascles estan més pendents en lluitar per les femelles que per alimentar-se, tot sigui el dir-ho. I aquí és on entra el paper de la castració a mossegades.

Els saami -o sami-, en dedicar-se al pasturatge de rens des d’antic (des dels últims 5.000 anys com a mínim), ja tenien la tradició de castrar alguns mascles als ramats ja que, quan els mascles entren en zel, es tornen molt agressius i difícils de controlar en els grans desplaçaments que fan anualment per les pastures. Encara que clar… ¿com castrar sense provocar-los ferides exteriors que s’arribin a infectar? Doncs pegant-los un mos en els ous i trencar-los els testicles com qui trenca una avellana amb els queixals. Senzill.

El mètode tradicional emprat pels samis, anomenat “gaskit”, per ruc que pugui semblar, té els seus avantatges. Segons sembla, en no eliminar els testicles del ren de forma quirúrgica, aquests continuen segregant una certa quantitat de testosterona en el cos, la qual cosa fa que l’animal augmenti la seva massa muscular sense perdre vigor. Això es traduiria al seu torn en una major capacitat física per sobreviure a l’hivern (veure El inquietante caso de los renos de Saint Matthew) al costat d’una menor pèrdua d’energia en no tenir necessitat de lluitar pels harems de femelles. Tot avantatges.

D’aquesta manera, els rens mascles, com a fruit de la seva castració, agafen pes extra i es tornen els més grans del ramat amb el que adquireixen una major capacitat de trencar les capes de gel que es formen com a conseqüència del canvi climàtic. Al seu torn, en no estar dominats per les seves hormones sexuals, aquests passen a estar centrats en la recerca de menjar ajudant al grup a obrir les finestres de neu i gel sobre els líquens, on s’alimentaran les femelles i les cries.

Sigui com sigui, el problema ve del fet que, com es considera una castració dolorosa per als rens (gràcia no els en fa, evidentment), en virtut d’una llei contra el maltractament animal, el gaskit s’ha anat deixant de fer en benefici d’altres formes menys doloroses, més cares i més difícils d’implementar. Tanmateix, aquest canvi ha fet que es redueixi el nombre d’individus castrats a aquells imprescindibles per mantenir el ramat en ordre, de manera que el progrés de l’escalfament climàtic i els seus inconvenients ha enxampat als pastors amb ramats amb molt pocs rens “capons” . Situació la qual, ha portat als ramaders (recordar que el ren per als saami és com el porc per a nosaltres) a estudiar la reintroducció del gaskit com a forma fàcil, barata, sostenible i segura d’evitar que els seus ramats morin de gana a l’hivern.

En conclusió, que per molt salvatges que ens semblin les pràctiques de castració saami amb els rens, el fet és que, per culpa de la nostra pròpia activitat diària (i aquí no ens salvem ningú), els estem obligant a que reprenguin una forma de fer que tenien pràcticament oblidada. Ens pot agradar o no, ens pot importar o no, però potser el que havíem de fer-nos mirar molt seriosament és que, si per una banda ens fastigueja veure com els capen a mossegadess i, amb altivesa, ¡exigim! que no siguin cruels amb els seus -encara que no ho sembli- estimats rens, per l’altra, amb la nostra inconsciència envers el medi ambient, els estem forçant a que utilitzin i estenguin una pràctica cruel, per evitar alguna cosa més cruel encara: la mort.

¿Doble raser? No. Senzillament, hipocresia humana.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×