Autor Articles i estudis
30 juny 2016 a 18:00

Les Illes Salvatges, el remot conflicte territorial entre Espanya i Portugal

0 Flares 0 Flares ×

ireneu illes salvatges

Que les relacions entre veïns no són fàcils, és una cosa que qui hagi estat president de la seva escala, sap que és un autèntic axioma. Les picabaralles i interessos confrontats són font d’una infinitat de problemes de convivència que es repeteixen fins a la nàusea sigui quin sigui el nivell de grup humà que afecti. En les relacions entre països passa exactament igual i els veïnatges estan plenes de frecs i conflictes, sobretot pels límits territorials de cada un dels països. Espanya, com toca, no és una excepció, i a més dels celebèrrims conflictes de Gibraltar o de les places de sobirania nord-africanes (Ceuta, Melilla, Perejil…), hi ha molts altres que, no per silenciats o desconeguts, tenen menor importància. Tal és el cas del seriós conflicte que té Espanya amb el seu invisible veí Portugal en les desconegudes i remotes Illes Salvatges.

Els conflictes entre Portugal i Espanya pels seus límits territorials, encara que no es parli gaire -per no dir res- d’ells, no són ni pocs ni insignificants i són una pedra a la sabata en les relacions hispano -luses. Pedres molestes que, normalment, s’han neutralitzat tirant-li camions de silenci, buits legals, fets consumats i, sobretot, per les poques ganes de ficar-se en estèrils merders diplomàtics del govern portuguès. No obstant això, el problema de les Illes Salvatges és una cosa per la qual, ni Portugal, ni Espanya estan disposades a cedir fàcilment pels interessos econòmics que es deriven ell.

Les Illes Salvatges (Ilhas Selvagens, en portuguès) són un petit arxipèlag volcànic perdut enmig de l’Oceà Atlàntic, entre l’illa de Madeira (de les que dista uns 250 km) i les Illes Canàries (a 165 km), format per un parell d’illes grans -la Salvatge gran i la Salvatge petita- i una dotzena d’illots, els quals, tots junts, sumen unes 273 hectàrees (2,73 km2) d’espai àrid oblidat de la mà de Déu en la immensitat del mar. Espai oblidat que, justament gràcies a això, s’ha convertit en un dels biòtops marí-terrestres més ben conservats del món. Per alguna cosa seria que el famós capità Cousteau deia que les aigües més netes del planeta es trobaven en aquestes illes.

Sigui com sigui, les Illes Salvatges, malgrat aquest aïllament, es coneixen tant pels espanyols com pels portuguesos com a mínim des del segle XIV, si bé el nom de “salvatges” va ser encunyat per Diogo Gomes de Sintra el 1438, el qual batejar l’arxipèlag amb aquest nom tenint en compte els esculls, la mar violenta que les envolta i l’aridesa extrema de les illes, que impedia l’establiment humà estable en elles. I si a aquesta manca de recursos afegim el nul interès econòmic de l’arxipèlag, s’entén llavors com les Illes Salvatges van passar sense pena ni glòria, ni per portuguesos, ni per als espanyols, durant bona part de la seva història. Els portuguesos les consideraven seves (de fet eren propietat privada d’una família de Funchal, la capital de Madeira) i els espanyols les consideraven part de les Illes Canàries, però per allà, no passava ni Déu.

El 1911, la situació donaria un gir dramàtic. El govern espanyol, en aquell any, va enviar una comunicació al govern portuguès avisant de les seves intencions d’incorporar l’arxipèlag de les Salvatges al de les Canàries i, de passada, procedir a la instal·lació d’un far en elles. Evidentment, aquest anunci va aixecar totes les alarmes a la diplomàcia lusitana, la qual va protestar formalment i va comminar els espanyols a que donessin marxa enrere al seu projecte. El govern espanyol, en veure la irada reacció portuguesa, va arribar a l’acord de no fer res que posés en perill les relacions diplomàtiques entre els dos països. Com fos la cosa, aquesta primera picabaralla va obrir una porta a un estira i arronsa d’accions, protestes i reclamacions a instàncies internacionals que s’arrosseguen fins avui dia.

Per començar, els portuguesos van ficar un gol a Espanya el 1938 quan, aprofitant l’enrenou de la Guerra Civil, van aconseguir que la Comissió Permanent del Dret Marítim Internacional confirmés la jurisdicció portuguesa sobre les Illes Salvatges, la qual cosa tallava les ales a les aspiracions espanyoles sobre les illes. No obstant això, el règim de Franco no va tirar la tovallola, ni quan el 1971, el govern portuguès les va comprar al seu propietari privat i les va transformar en la primera i més antiga reserva natural del país. Decisió que no tindria més importància si no haguessin decidit establir una població permanent de guardes naturals -entre 2 i 4- perquè vigilessin l’arxipèlag.

A partir d’aquest moment, les topades es repetien constantment amb pesquers espanyols que “per casualitat” pescaven per les seves aigües, arribant al súmmum, el 1975, de desembarcar i hissar la bandera espanyola a les illes -però de forma privada i aliena al govern , faltaria més- aprofitant la convulsa situació política lusitana amb la Revolució dels Clavells, i recordant poderosament les accions reivindicatives del Marroc sobre el Penyal de Vélez de la Gomera.

Visites dels presidents portuguesos, vols a baixa altitud de caces espanyols, protestes diplomàtiques per uns i altres, intents d’aterratge d’helicòpters espanyols al mig de la colònia protegida de baldrigues… tot això va donar un tomb el 1997, quan durant unes negociacions de l’OTAN sobre el control del flanc sud, Espanya es va veure obligada a reconèixer la sobirania portuguesa de les Illes Salvatges. La possessió de les terres emergides, es reconeixia finalment, però no així la de les seves aigües territorials, el veritable tresor que tots dos països anhelaven controlar.

Efectivament, la decisió de Portugal de deixar una població estable -encara que totalment dependent de Madeira, excepte per l’electricitat d’origen solar i les cisternes que recullen l’escassa aigua de pluja- no era intranscendent. No en va, el poder provar l’existència d’una població fixa a les illes i una activitat econòmica relacionada, permetia reclamar una zona de sobirania d’unes 200 milles (370 km) al voltant d’elles, cosa que es reduiria a tan sols 12 milles (22,22 km) si no es disposés d’elles. I heus aquí, el veritable problema.

En ser relativament a prop, les 200 milles que li pertanyen a Espanya per tenir habitades les Illes Canàries es trepitjarien amb les 200 de les Illes Salvatges, de manera que la frontera entre ambdues aigües jurisdiccionals es trobarien a meitat de camí, és a dir a 82 km d’ambdues costes. Per a Portugal aquest canvi significava guanyar 60 km més d’aigües territorials, però per a Espanya, per a la qual l’arxipèlag es trobava directament dins de la zona de 200 milles espanyoles, implicava perdre 280 km d’aigües i, el que era pitjor, els drets de explotació dels possibles jaciments d’hidrocarburs que es poguessin descobrir en aquesta zona. Amb l’alè de Repsol al clatell, el govern espanyol va considerar l’arxipèlag com a simples penyals enmig de la mar, negant-se a a ratificar que les Salvatges eren illes habitades. La situació va tornar al punt de partida.

Presa de vaixells pesquers espanyols, vols militars espanyols a baixa altitud, amenaces als guardes portuguesos, desplaçament de forces militars portugueses (oficialment per evitar el furtivisme), cartes espanyoles a les Nacions Unides reclamant l’estatus de “roques” per a les Salvatges, visites i pernoctacions de diferents presidents portuguesos, trobades secretes entre les diplomàcies… en definitiva, tot un reguitzell de moviments estratègics i de posicionament diplomàtic en què la premissa és que cap dels dos litigants està disposat a cedir. Una premissa que ha acabat per convertir, a dia d’avui, el seriós conflicte territorial de les Illes Salvatges entre Espanya i Portugal en un silenciós però molest quist sempre a punt d’explotar.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×