Autor Articles i estudis
31 desembre 2015 a 18:00

L’USS Indianapolis o el pitjor atac de taurons de la història

0 Flares 0 Flares ×
L'USS Indianapolis o el pitjor atac de taurons de la història // Imatge Wikimedia Commons

L’USS Indianapolis o el pitjor atac de taurons de la història // Imatge Wikimedia Commons

L’USS Indianapolis o el pitjor atac de taurons de la història

Un antic refrany africà diu que, quan dos elefants es barallen, la que sempre surt perdent és l’herba. Aquest exemple de saviesa popular és especialment sagnant sobretot en les grans guerres, on el camp de batalla, per molt que res tingui a veure amb la contesa, acaba rebent les conseqüències directes de la confrontació. Sigui com sigui, tota regla té la seva excepció, i això va ser el que va passar durant una batalla de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, en què, donant la volta a la truita, qui més va guanyar va ser el mar en què es va produir. Bé… per ser precisos, els taurons que hi vivien, perquè van protagonitzar l’atac a humans més sagnant que s’ha documentat fins a l’actualitat.

Juliol de 1945. La Segona Guerra Mundial està donant els seus últims cops de cua al Pacífic tot i que els japonesos no estan donant el seu braç a tòrcer. Aquesta obstinació nipona porta els Estats Units a decidir el llançament de la recentment desenvolupada primera bomba atòmica sobre el Japó. No obstant això, a causa de la llunyania entre els dos països, es decideix portar els components a la base de Tinian, una illa pertanyent a les Marianes -espanyola fins 1899- i que feia menys d’un any havia estat arrabassada a l’exèrcit nipó, des d’on es podria arribar a territori japonès amb facilitat. En aquesta tessitura, el creuer USS Indianapolis va ser l’encarregat de portar algunes de les parts vitals de la bomba a Tinian, i un cop acabada la seva missió sense incidents, el seu següent destí va ser trobar-se amb el cuirassat USS Idaho enmig del Mar de Filipines per organitzar una més que segura invasió del Japó. La missió era secreta, per la qual cosa no portaria cap tipus d’escorta -el capità -Charles Butler McVay- la va demanar, però se la negaren- i les comunicacions estaven restringides. No obstant això, la cosa anava a complicar-se. I molt.

A les 23 h del 29 de juliol, a mig camí de la seva trobada amb l’Idaho, l’Indianapolis va ser interceptat per un submarí japonès. Aquest va disparar dos torpedes que van arribar als dipòsits de combustible i la santabàrbara (el polvorí, vaja), el que va produir una explosió en cadena i l’enfonsament del creuer en tan sols 12 minuts. 900 dels 1.196 homes de la tripulació van poder salvar-se saltant al mar, encara que poc imaginaven que allò no era la fi dels seus patiments sinó, justament, el principi.

Davant el caos imperant en una situació com aquella, cadascun va sortir com va poder. Uns van saltar amb armilles salvavides, altres sense res i, els menys, van tenir l’oportunitat de pujar als pocs bots que havien pogut ser arriats, de tal manera que a l’enfonsament va seguir una constel·lació de gent a l’aigua, mirant-se de mantenir a flotació com bonament podia.

Enmig d’aquest rebombori, les explosions, el xipolleig i l’olor de la sang dels ferits i morts van cridar immediatament l’atenció dels taurons que rondaven per aquelles aigües. Evidentment, en un mar obert i desert com aquell, estaven sent cridats a crits a participar en un autèntic festí.

Per la seva banda, la impossibilitat del capità de l’Indianapolis d’enviar un SOS per haver estat danyats els generadors d’electricitat pels torpedes, va fer que l’alt comandament nord-americà no s’assabentés en absolut de l’incident. Així, d’aquesta manera, els 900 supervivents, la gran majoria a l’aigua, amb pocs queviures i menys aigua potable van haver d’enfrontar-se a una temible nit envoltats de depredadors famolencs.

Al principi, els taurons van començar a atacar els cadàvers que suraven entre els supervivents, però conforme s’animaven a menjar les restes dels infortunats marins, els ferits, les ferides sagnants dels quals eren un perfecte reclam, van començar a ser el focus dels esquals, fins al punt que els marins sans, s’apartaven del seu costat als ferits com si fossin empestats. Però la cosa encara no havia empitjorat prou.

Efectivament, després d’una primera nit d’horror, l’ajuda seguia sense arribar. La manca d’aigua, la fam i la insolació van començar a fer efecte entre els supervivents, els quals s’ajuntaven en grups per fer front als taurons. Uns grups en què el centre era el més buscat, mentre que romandre a la perifèria era poc menys que estar sentenciat a mort pel continu assetjament dels famolencs taurons.

La situació es feia crítica per moments. A la insolació seguia la set, que portava a la bogeria als mariners, els quals arribaven a beure aigua de mar, produint-se enverinaments per la ingestió de sal, o el que és el mateix, tenien al·lucinacions, perdien el coneixement, treien bromera per la boca per acabar amb violentes convulsions; convulsions, que cridaven l’atenció dels sempre disposats taurons. El súmmum arribava en el moment d’obrir alguna de les llaunes de carn que portaven, ja que el fi olfacte dels taurons era atret per l’aroma de la carn, per la qual cosa, la por feia que ni tan sols s’atrevissin a dinar. I això, en el millor dels casos, ja que alguns dels supervivents eren incapaços de coordinar el més mínim moviment a causa de que la por als taurons els tenia paralitzats. ¿El pitjor? Que van haver d’aguantar en aquesta situació de terror psicològic durant quatre eterns dies.

En el matí del quart dia, un avió nord-americà de reconeixement submarí que passava per la zona va veure el grup de supervivents al mar, donant avís a l’Alt Comandament, el qual, tot i que l’Indianapolis havia d’haver arribat el 31 de juliol al seu destí, no ho va trobar a faltar en cap moment. El primer a arribar va ser un hidroavió que, tot i tenir prohibit amarar i veient la situació, va baixar i va estar ajudant els malmesos marins fins que al vespre va arribar el destructor USS Cecil J. Doyle, i va poder posar-los fora de perill.

El resultat va ser paorós. Dels gairebé 900 nàufrags que es van salvar inicialment de l’enfonsament del Indianapolis, tan sols van poder ser recuperats amb vida 316. La resta va morir fruit de les ferides, la manca d’aliments, d’aigua i, sobretot, pels taurons, ja que s’estima que la meitat dels que van morir durant aquells 4 truculents dies, van ser presa de les esmolades dents dels esquals que per allí pul·lulaven.

La història acaba el 1968 amb el suïcidi del capità McVay, en ser declarat culpable en el Consell de Guerra que se li va obrir. De res va servir que s’al·legués que no se li va permetre portar escorta, ni que el mateix comandant del submarí japonès -detingut amb el final de la guerra- assegurés que anava a la seva caça i que, si hagués fallat, hagués enviat als seus torpedes suïcides, que l’Alt Comandament, buscant tapar la seva pròpia ineptitud, el va degradar i el va enviar a oficines, provocant tan luctuós final. Tampoc va servir de molt que, l’any 2000, Bill Clinton rehabilités la seva memòria. Més que res per arribar una mica tard, és clar.

En definitiva, la tragèdia de l’Indianapolis va ser dues vegades mortífera. Primer va ser el naufragi amb més víctimes de la marina nord-americana i, de l’altra, l’atac de taurons més sagnant documentat fins a l’actualitat. Amb tot, i malgrat l’horrible matança, faríem bé de no veure els taurons com els culpables o els dolents d’aquesta pel·lícula, ja que, si alguna cosa va ser el que va provocar les morts va ser l’estupidesa humana en forma de guerra i la inutilitat manifesta dels responsables de la Marina nord-americana per vigilar pels seus marines. Els taurons, al cap i a la fi, estaven a casa seva.

… I es van trobar amb la taula parada.

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×